El menjar que llencem

.

El passat mes de desembre, el programa 30 minuts de TV3 emetia un documental titulat el Menjar que llencem. Si bé gran part de les coses que mostrava ja les coneixia, el fet de veure-ho en imatges i tan ben detallat em va deixar un regust de boca ben amarg. Ha estat de bon tros un dels documentals que més m’ha impactat i per això volia dedicar-li un post.

Lamentablement el vídeo ja no està disponible a l’arxiu del 30 minuts, però rebuscant per la xarxa l’he trobat en una pàgina web russa. Tot i que és en francès, val la pena que hi feu una ullada (aquí). 16/08/2012: un lector m’acaba d’informar que l’enllaç del vídeo en francès ja no està disponible, però que TV3 ha tornat a emetre el reportatge aquest estiu (aquí). És possible que com en l’anterior ocasió, només estigui disponible durant un breu període de temps, així que us recomano que li doneu un cop d’ull, perquè com ja és conegut per tots “una imatge val més que mil paraules”.

A més de les imatges, també volia aprofitar per fer-vos cinc cèntims en forma de text del que apareix al documental, afegint alguns comentaris, que des del meu punt de vista, conviden a la crítica i a la reflexió (o aquesta ha estat almenys la meva intenció). Som-hi doncs:

El documental inicia a casa d’una família francesa. La dona, una mestra d’escola, arriba de fer la compra amb els seu fills i a l’obrir la nevera per desar-la, se n’adona que hi ha molts aliments que ja han caducat i que ha de llençar. Per què compra tant menjar si l’acaba llençant? La resposta que ens dóna és perquè té por a no tenir-ne quan en necessiti.

Però no són les llars les úniques que llencen el menjar. El reportatge ens trasllada ara a la cuina d’un institut qualsevol, on els treballadors observen com dia sí dia també, la meitat del menjar que serveixen als plats dels alumnes i de les llesques de pa que aquests agafen (en poden agafar tantes com vulguin) acaba a les escombraries. A la pregunta de si pensen que estan fent un malbaratament, els alumnes responen sense pensar-ho que “no, perquè ho hem pagat”. Tot i que els cuiners no es cansen de reiterar que aquests és un fet que es repeteix dia rere dia, l’institut (com molts altres dels centres educatius no només francesos, sinó de la resta del món amb més recursos) no disposa de cap política per millorar la situació.

De l’institut ens traslladen a un gran hipermercat. Abans d’obrir les portes, i com cada dia a l’inici de la jornada laboral, els treballadors treuen dels estants tots aquells productes que ja no posaran a la venda. La llista és llarga: barres de pa, pastisseria i brioixeria del dia anterior, fruita i verdura que tot i que està en bon estat no presenta un aspecte suficientment lluent, quilos de carn també en bon estat però que ha passat de tenir un color vermell brillant a un xic més marronós, plats precuinats refrigerats que es llencen perquè la data de caducitat està massa propera (segons el responsable de l’hipermercat, encara que estigui en bon estat, si el client observa que en una altre supermercat tenen el mateix plat precuinat però amb una data de caducitat més llarga, canviarà de centre de compres), paquets de cereals que acaben a les escombraries perquè se’n van demanar masses i hi ha un excés d’estoc, caixes de galetes amb el cartró arrugat per una cantonada, endívies (i aquí us recomano anar al minut 11.12 del reportatge) que es comercialitzen en bosses de tres unitats i que “cal” llençar perquè una d’elles presenta una petita taca negra (una de les tres! les altres dues estan en perfectes condicions! Bé, inclús la de la taca negra si se li treuen les fulles més externes és perfectament comestible!).

En definitiva, menjar en bon estat que acaba a les escombraries perquè segons la seva política comercial, els surt més rentable llençar-lo que arriscar-se a perdre clients. En el cas concret de les endívies, els reporters pregunten a un dels treballadors el per què no s’obre la bossa i se n’aprofiten al menys les altres dues. El treballador respon (no sé si realment convençut o reproduint-ne el discurs de l’empresa) que es perdria molt de temps obrint les bosses, així que surt més econòmic llençar la bossa amb les tres endívies que encara estan en bon estat i són perfectament comestibles que pagar les hores a un treballador per a que seleccioni les verdures.

.

Bé, jo no sóc pas experta en economia d’empresa i no dubto que pugui efectivament ser més econòmic, però… i ètic, ho és?

Però és tot culpa dels hipermercats i les seves polítiques d’empresa? Deixant de banda la poca ètica que puguin tenir o no tenir les mesures que prenen, sobre el que vull que reflexionem és que si les adopten, és perquè nosaltres (conscient o inconscientment) els hi exigim. O a cas compraríem la bossa amb l’endívia tacada havent-hi desenes de bosses al costat amb endívies sense taques i més “maques”?

Melons per llençar. Font: http://rutube.ru/tracks/5008624.html

Bé, tornem al documental, que per mostrar-nos com aquest malbaratament comença ja a la producció dels aliments, ens porta a una explotació de melons. La productora ens explica que llencen tones i tones de melons comestibles i en bones condicions només perquè són “lletjos” (per si no us ho havíeu preguntat mai, es considera que un meló és lleig quan està arrugat -sí, la tirania del “forever young” també a la pell de les fruites 😉 -) o perquè tenen una mida més petita que la que reclamen els supermercats i les grans superfícies (un exemple més de com els pagesos es veuen collats per les demandes de les grans marques, però això es tema per a un futur post). Així doncs, melons arrugats i massa petits, acaben podrits al camp (no surt rentable ni recollir-los) o a les escombraries. Per què? Doncs perquè el destinatari final, és a dir, nosaltres, exigim un producte “perfecte” pel que fa al color, mida, brillantor, uniformitat, etc.

Ara el documental tanca el cercle (consumidor-supermercat-productor) i ens torna a mostrar a la mestra d’escola comprant al seu hipermercat habitual. És una consumidora exigent que abans de comprar, mira i remira les dates de caducitat per escollir aquells productes que tenen una data de caducitat més llarga, que escull només les peces de fruites i verdures que siguin perfectes i sense cap defecte, arribant inclús a rebutjar uns tomàquet que considera que no són frescos perquè observa una petita marca o un cop en un d’ells.

.

Vist des de casa, ens pot semblar que l’actitud de la dona és una mica exagerada i “perepunyetes”, però estic segura que si fem l’esforç de posar-nos en situació i imaginar-nos a nosaltres fent la compra, molts ens adonarem que actuem de la mateixa manera. Fins i tot penso que en realitat és normal que tinguem aquesta actitud. Des de fa temps, i els dietistes-nutrcionistes inclosos, hem estat animant a la gent a llegir les caducitats dels aliments i a aprendre a escollir els productes més frescos i en els envasos en les millors condicions. I així ho hem de seguir fent, però potser el que cal replantejar són els estàndards de frescor, el diferenciar quan un envàs malmès pot ser senyal d’un perill per la salut o quan simplement és un problema estètic i la possibilitat de plantejar-se allargar les dates de caducitat, com ja s’està proposant des de la Unió Europea (sobre aquest tema en parlarem més a fons en el proper post).

Però bé, no tot el panorama és tan negatiu. Al reportatge també apareix una gran superfície que produeix energia amb els aliments que llença i una cadena que abans de llençar els aliments, aposta per cedir-los a voluntaris de la Creu Roja que els recullen per repartir-los entre les persones que més els necessiten. La cara negativa és que de nou, i tal com explica una de les voluntàries, són majoria els supermercats que no els permeten recollir el menjar, seguint amb la mateixa política de que surt més rentable llençar-ho que donar-ho (ja sigui per la possibilitat de perdre possibles clients que deixarien de comprar si se’ls regalen els productes i/o per evitar-se hipotètics casos de denuncies per intoxicacions o infeccions alimentaries). Fins i tot, i això ja fa posar els pèls de punta, n’hi ha alguns que obliguen al seus treballadors a ruixar amb lleixiu els aliments que ja no es posen a la venda per tal de que ningú els pugui aprofitar.

Veieu-ho sinó amb els vostres propis ulls en aquest petit fragment del documental (en català) que he aconseguit trobar:

.

.

Sobre qui recau doncs la responsabilitat d’aquest malbaratament d’aliments? Sobre els productors? Sobre les grans empreses? Sobre els supermercats? Sobre el consumidor? Penso que és responsabilitat de tots, i que és important que cadascun de nosaltres en prengui consciencia i faci tot el que estigui a les seves mans per evitar-lo.

En el proper post parlarem de les xifres del malbaratament i sobre el què podem fer nosaltres com a consumidors per reduir-les o evitar-les. Plantejarem propostes i posarem sobre la taula algunes lleis que existeixen (a favor i en contra) d’algunes d’aquestes propostes.

Com sempre, si teniu algun comentari o voleu proposar possibles solucions per evitar aquest malbaratament, recordeu que aquest espai és de tots i per a tots 😉

Sobre mi (2)

.

Anuncis

Comenta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s