.
En el passat post vam fer un recorregut a través del documental El menjar que llencem, que ens va servir com introducció per tractar el tema del malbaratament del menjar. Tal i com us vaig prometre, en aquest post parlarem amb les xifres a la mà.
Per motius pràctics i per no fer massa llarg el post, presentarem les propostes per reduir aquestes xifres en el proper article.
.
Les Xifres:
Un informe encarregat per la FAO, sentencia que un terç dels aliments que es produeixen anualment a tot el món, acaba a les escombraries o fet malbé. Això significa exactament 1.300 milions de tones de menjar perfectament comestible que acaba malbaratat. Una xifra escandalosa, però no pas l’única.
En l’informe es pot observar la diferència del malbaratament d’aliments entre els diferents països. Així, mentre una persona d’Europa o Estats Units llença a l’any entre 95 i 115 kg (a Espanya són gairebé 63 kg, el que suposaria entre uns 250 i 300 euros de mitjana), a l’Àfrica subsahariana no es passaria dels 11 kg.
Un altre document, presentat per la Comissió Europea, assenyala que a nivell de la Unió Europea es llencen anualment 89 milions de tones de menjar. És a dir, 89.000.000.000 kg de menjar que cada any, i tan sols a Europa, acaba podrit o a les escombraries. La xifra té tants zeros que posa els pèls de punta. Per a entendre-ho a un nivell més proper, es podria dir que de mitjana acaben llençats 179 kg de menjar per persona i any.
Aquest malbaratament es produeix a tots els nivells de la cadena alimentaria, des de la producció, a la transformació, distribució, la venda, la compra i fins al moment del consum. És precisament en el darrer pas, en el moment de la compra al menor i a les llars, on es produeix al voltant del 40% d’aquest malbaratament. La dada escandalitza més quan es detecta que gran part d’aquest menjar es llença a les escombraries intacte, rebutjat moltes vegades només per qüestions estètiques referents al seu aspecte.
Però no és només el menjar el que estem malbaratant, sinó també els recursos i els costos econòmics i mediambientals derivats de la producció i el transport (entre ells el combustible) dels aliments i els seus envasos, així com també els costos derivats de la recollida i processament de les escombraries.
Per no parlar de les condicions de treball d’alguns dels productors d’aliments i inclús de les persones que s’han vist forçades a abandonar les seves terres, entregant-les als gegants de la industria alimentaria o a inversors privats que busquen especular amb elles, i perdent així la possibilitat de produir els seus propis aliments. I tot perquè després s’acabi llençant més d’un terç dels aliments produïts.
Tot i que la relació no és directa i per tant, no és senzill veure-la (reservo el material per a un futur post), el fet de que nosaltres llencem el menjar contribueix a que centenars de persones dels països més empobrits passi gana o mori de fam. Recordar que més de 925 milions de persones pateixen fam crònica al món (dades de la FAO del 2010), és a dir, unes 20 vegades la població d’Espanya.
Com afirma Tristam Stuart en el seu llibre Despilfarro. El escándalo global de la comida, amb el que Estats Units i Europa malbaraten, es podria alimentar quatre vegades els gairebé mil milions de persones que passen fam al món. Una altra xifra per a la reflexió, ja que com planteja l’autor, es malbarata més menjar al món del que es podrien arribar a menjar les persones afamades.
És a les nostres mans començar a canviar-ho. T’animes a posar-hi el teu granet de sorra?
Tallers, xerrades, formació i educació en alimentació 