Ensenyar a menjar és ensenyar a créixer

“Aquesta entrada participa en la 1ª Edició del Carnaval de Nutrició”

El proper dia 28 de maig es celebrarà el Dia Nacional de la Nutrició. En aquesta XI edició, la FESNAD ha proposat sota el lema “Enseñar a comer es enseñar a crecer”, treballar entorn la importància que exerceix la família en l’adquisició dels hàbits alimentaris. I no és per a menys.

Fa uns mesos sortia als mitjans de comunicació la notícia de que les xifres d’obesitat infantil a Espanya superaven ja les d’Estats Units. Un esgarrifós 19% de nens obesos a Espanya, enfront del no menys esgarrifós 16% d’Estats Units. Mesos abans d’aquesta notícia, sortien a la llum les dades de l’estudi ALADINO, realitzat en nens pertanyents a totes les Comunitats Autònomes d’Espanya, i que va proporcionar les xifres d’obesitat anteriorment citades.

La Sociedad Española para el Estudio de la Obesidad (SEEDO), comparant els resultats dels estudis enKid i ALADINO, publicava escassos dies una dada igual o més alarmant que les anteriors: el 44,5% dels menors espanyols té excés de pes. És a dir, gairebé la meitat dels nens del país (!!!). Dades com aquestes són les que ens fan parlar ja no només d’una malaltia sinó d’una epidèmia. En aquesta publicació, la SEEDO conclou que la prevalença de sobrepès i obesitat s’incrementa en els infants que no esmorzen, que mengen a casa, que no dormen prou i que porten una vida sedentària. Encara queden dubtes de la importància que té la família en la prevenció de l’obesitat infantil?

Salta encara més l’alarma quan es llegeix en les conclusions de l’estudi ALADINO que estem davant un greu problema de salut pública que “prediu la càrrega d’obesitat que sofrirem en un futur i de malalties cròniques associades (diabetis, hipertensió, cardiovasculars, càncer). No és cap novetat, és el que els dietistes-nutricionistes i altres professionals de la salut veníem anunciant fa ja molt temps. Però la cosa no acaba aquí. En aquestes conclusions, es constata que L’obesitat infantil afecta més a la classes socials desfavorides pel que Les intervencions educatives han de dirigir-se a les classes socials amb baix nivell de renda i estudis per reduir les desigualtats en salut. Quin bon panorama de futur, més tenint en compte les retallades sanitàries a les que ens enfrontem avui dia, i que per tant, afecten encara més a aquestes “classes socials desfavorides”.

Si els nostres infants són gairebé els més obesos d’Europa, si les xifres d’obesitat infantil superen ja a les dels Estats Units, si es calcula que entre el 60 i el 80% dels que són obesos continuarà amb aquest problema en l’edat adulta, si l’obesitat es relaciona amb el risc de patir multitud de malalties (diabetis, hipertensió, colesterol elevat, certs tipus de càncers….), si la despesa sanitària de l’obesitat i les seves conseqüències no para d’augmentar i la sanitat té cada vegada menys recursos econòmics, no fa falta dir que la prevenció resulta més que imprescindible.

La notícia que les xifres d’obesitat infantil superen ja les d’Estats Units és gairebé més alarmant per la imatge que es té del país, que no per les xifres en si. Tots tenim en ment imatges de persones molt obeses passejant pels carrers de Nova York amb un hot dog a les mans o assegudes amb prou feines en un banc al parc, i estic gairebé segura que si us pregunto a què creieu que es deu que aquest país s’hagi considerat el rei de l’obesitat, molts respondreu sense dubtar que és perquè mengen molt malament. Clar, menjar tipus fast food a totes hores en dosis gegants i porcions desmesurades. Però, llavors, a què es deuen les esgarrifoses xifres d’obesitat espanyoles? Si aquí fem tots la Dieta Mediterrània, no? Segur? Anem a veure-ho amb aquest petit test que us proposo (atenció, aquest test no té ni pretén tenir caràcter científic algun):

El test de la Dieta Mediterrània

  1. La teva alimentació està basada en el consum de vegetals i hortalisses fresques i de temporada en abundància (és a dir, diverses vegades al dia i tots els dies de l’any)?
  2. Consumeixes més peix que carn?
  3. Reserves la carn per a un consum esporàdic i ocasional?
  4. Consumeixes llegums com a font de proteïnes (en lloc de la carn) diverses vegades a la setmana?
  5. Consumeixes oli d’oliva verge tant per cuinar com per amanir com a font principal de greix?
  6. Consumeixes més productes vegetals (cereals, llegums, hortalisses, fruites…) que productes animals (làctics, carns, peix, ous i derivats)?
  7. Hi ha poc espai en la teva alimentació habitual per a la brioixeria industrial, els snacks i els refrescs ensucrats?
  8. Consumeixes fruits secs crus o torrats de manera habitual?

RESULTAT DEL TEST:

Si has respost que sí a totes o quasi totes les preguntes: Felicitats! Gaudeixes dels beneficis d’una de les dietes més saludables del món (que no l’única, per descomptat)

Si has respost que no a diverses preguntes: No passa res, el primer pas per al canvi d’hàbits és prendre consciència del problema. I el segon, consisteix en l’educació alimentaria.

 

L’educació alimentaria per a l’adquisició d’uns hàbits alimentaris saludables

La tasca d’educar (tant pel que la dóna com per al que la rep) no és fàcil. Requereix esforç, grans dosis de paciència i temps. Ai, el temps! un dels elements que més ens escasseja. Estic d’acord en que la feina deixa poc temps per dedicar a l’educació dels nens, però la solució passa per gestionar-lo correctament. Es dedica molt esforç al fet que els nens aprenguin idiomes i facin els deures, però en general (per descomptat hi ha excepcions), dediquem molt poc temps a l’educació dels (bons) hàbits alimentaris.

Es tendeix a delegar aquest treball a l’escola en general i al menjador escolar en particular, amb expressions del tipus: “bé, almenys al col·le menja verdures”. I sí, almenys aquí les menja, encara que no sempre en la quantitat desitjable. Perquè verdures cal menjar tots els dies, un mínim de dues racions, ja sigui en forma d’amanida, com a guarnició, com a ingredient en les receptes, etc. Que no serveixi llavors d’estratègia el delegar tota l’educació alimentària a l’escola, doncs no tots els àpats es realitzen allà.

Com ja sabeu, quan els nens són petits, el seu món es redueix a la seva família i a l’escola. És per tant molt important que les pautes d’educació que es reben en un i un altre àmbit segueixin la mateixa línia. De poc serveix que al menjador de l’escola els monitors s’esforcin (que de primera mà conec molts casos en què és així) per educar en uns bons hàbits alimentaris (que s’acabin el menjar del plat, que mengin de tot, que no tirin el menjar, etc.) si després a casa observen una altra cosa. O el cas contrari, de com es dilueix l’esforç que fan els pares per educar correctament als seus fills si després a l’escola no es reforcen aquests hàbits. Per això és molt bona idea la realització de reunions periòdiques entre l’equip pedagògic de l’escola, els monitors, els cuiners, els dietistes i els pares. Per treballar tots en la mateixa línia. No s’ha oblidar que el menjador escolar és un aula més de l’escola, on no s’aprenen fórmules matemàtiques però sí s’aprèn a menjar correctament, que al meu entendre, resulta de vital importància.

I a casa, què s’ha de fer?

Doncs predicar amb l’exemple. Serà poc probable que els nostres fills mengin peix, llegums i verdures de manera habitual si nosaltres no ho fem. Difícil serà que el nen accepti de bon grat un plat amb bledes si escolta als pares fer comentaris negatius sobre elles, o si mentre a ell li servim verdures nosaltres ens mengem altres aliments, al·legant-li que a nosaltres no ens agraden. En aquest sentit, cal anar amb peus de plom amb els comentaris i les amenaces que es fan sobre els aliments, encara que sigui moltes vegades de manera inconscient. Poseu-vos per un moment a la pell d’un nen. Què pensaries si et serveixen un plat a taula i abans que hagis provat mos et diuen en to amenaçador: – acaba-t’ho tot, eh?-? Només falta afegir “i sense protestar. Quin començament, així qualsevol li agafa afecte als aliments…

.

Com dèiem, educar per a l’adquisició d’uns bons hàbits alimentaris no és fàcil, però val la pena l’esforç. I com abans ho fem, millor. Perquè és durant els primers anys de vida que s’adquireixen i es consoliden els hàbits alimentaris, així que val la pena començar bé. Si un nen observa que a casa seva es mengen vegetals i llegums de forma habitual i amb tota naturalitat, el més probable és que ell també ho faci, adquireixi aquest hàbit tan saludable i no plantegi cap problema en menjar aquests aliments. No estic dient que conforme van passant els anys sigui impossible modificar els hàbits (ni molt menys), però sí és veritat que com més anys porti una persona habituada a fer alguna cosa, més difícil li resultarà canviar-ho.

Aleshores, què els hi de donar de menjar?

Doncs el mateix que mengem nosaltres, sempre que seguim una alimentació saludable. I és que a partir dels 3 anys, l’alimentació dels infants ha de ser igual que la dels adults, l’única cosa que canvia són la grandària de les racions. Això significa que no cal preparar-los un menjar especial i al seu gust, diferent al nostre. No és ni necessari ni molt menys recomanable, doncs no prediquem amb l’exemple.

Hi haurà alguns pares, que sense mala intenció, prefereixen no preparar als seus fills massa plats amb peix, llegums o verdures. Quan se’ls pregunta el per què la resposta sol ser que als nens no els agraden aquests aliments. De debò? A tots els nens? Serà que neixen amb aquesta predisposició o que pertanyen a una altra espècie diferent a la dels adults? O serà més aviat que acostumem a posar en boca dels nens aquestes veritats “absolutes” que circulen de boca en boca per la nostra societat? Fa falta tan sols viatjar a altres països i a altres cultures per veure que allà els nens mengen llegums, hortalisses i peix sense cap tipus de problema. És més, fins i tot formen part dels seus aliments preferits.

Així que us proposo canviar d’actitud enfront aquests aliments, introduir-los de forma habitual i amb tota naturalitat en la nostra alimentació, no convertir el sopar en un camp de batalla, fer partícips als infants de la compra i preparació dels plats, predicar amb l’exemple, donar-los temps per acostumar-se als nous sabors, i sobretot, permetre’ls a ells decidir si els agraden o no aquests aliments que d’entrada donem per descomptat que no els agradaran. Cura amb posar paraules en boca dels nens i nenes, es tracta de pensar EN ells i no PER ells. Un canvi de preposició per a una bona proposta educativa 😉

Si ho fem així, estarem apostant per ensenyar-los uns bons hàbits alimentaris que els ajudin a millorar la seva salut i a prevenir futures malalties. Recordeu que l’alimentació és una activitat educable, i que per tant, es pot modificar i millorar.

Perquè ENSENYAR A MENJAR, ÉS ENSENYAR A CRÉIXER.

Sobre mi (2)

Anuncis

Comenta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s